Colomines i Patronio

Agustí Colomines ha publicat un article que no hauria d’haver llegit. Un article que no aporta res a un debat ja massa repetit que només és propaganda d’una part interessada.

Tot i així com que el raonament excempt de bilis no és el meu fort he decidit respondre encara que això signifiqui que us faci llegir l’article original. Ho sento.

A “mi amigo cupaire” Colomines s’inventa una espècie de diàleg entre el Conde Lucanor i Patronio, anomenats a la historia Colomines i El Cupaire. Dos personatges falsíssims i exempts de cap coherencia creats només per transmetre una idea.

Tot plegat fa aigües per tot arreu. No s’aguanten les contradiccions d’un ni altre. Dos éssers purs, la bondat per sobre de l’esquerra i la dreta d’un contra el nacionalisme també eteri de l’altre.

El pitjor de tot no és però la batalla d’homes de palla ni tant sols l’especie d’auto panegíric de Colomines. El pitjor de tot es que l’autor s’inventi tot un “exemplum” per acabar fallant al interpretar la moralina del seu propi conte.

Al conte publicat a economía digital El Cupaire es lamenta per haver votat la CUP per assegurar el procés i que ara aquests el traeixen negant-se a investir a Mas.

M’ajudeu a trobar un llibre?

De petit, de tant petit que encara em llegien més contes dels que jo llegia, tenia un llibre preferit de contes.
Era un llibre recull de contes tradicionals dels Països Catalans.
En aquest llibre un nen amb barretina vermella recorria els paísos catalans empaitat per un llop que es volia mejar les seves 12 avies.
Aquesta especie de patufet barretina vermella arribava a cada una de les seves avies amb temps de venteatge respecte el llop i per tant, mentre esperava el llop, demanava a cada avia que li expliqués una rondalla de la seva terra.
Les rondalles eren increibles. O jo les recordo com apassionants, imaginatives, plenes de bruixes, germans de tres en tres i tot allò que cal que tinguin els contes de fades però una mica més foscos del normal (però que jo, de petit, entenia prou bé, crec).
Hi havia, per exemple, una bruixa a qui un rei li travessava el nas amb una fletxa, o un home que deia que anava a missa i en realitat anava al bar.
Avui he descobert que aquestes contes són, respectivament l’hermosura del món de Mallorca o lo cigronet de la franja.

Aquests els he trobat buscant paraules que en recordava però recordo, sense trobar el títol, un conte d’un forçut que guanyava el dimoni gràcies a unes tenalles de 17 quintals (no he vist quintals fet servir enlloc més i no tinc ni idea de quants quilos son) i recordo histories amb portes d’or de plata i de fusta.

La cosa es que no aconsegueixo trobar el llibre.

Recordo que el llom i la encuadernació era d’un color blau-grisós tot i que, arribats a aquest punt si l’heu llegit segur que el recordeu i si no ho heu fet no crec que em pugueu ajudar. Tinc sort i a algú li sona?

M’encantaria retrobar-lo o com a mínim aconseguir la llista de rondalles (tot i que també en recordo la història conductora, i el pobre llop, amb molt afecte.

Edició:
Gràcies a les respostes a twitter he trobat que un altre dels contes era sobre Joan de l’os un personatge de la catalunya nord.
No sé perquè només recordo contes dels paísos catalans de fora de la comunitat autònoma 😛

Bloc Agulló?

EDITAT: l’endemà d’escriure aquest post, en assembela de bloc es va aprobar el nom de Guillem Agulló, de manera molt emotiva.

Avui a la PAHC de Sabadell hem ocupat un bloc, el nostre quart.
Avui a més fa 22 anys que morí Guillem Agulló.

Guillem agulló va ser un militant antifeixista assassinat per un neonazi. Guillem Agulló a més era de l’esquerra independentista de Valéncia (evidentment fet clau tant en la seva militància antifeixista com en el motiu del seu assassinat).

Algunes PAHs tenen la maca costum de batejar els blocs que alliveren. A la PAH de Sabadell no ho hem fet mai, en part perquè mai ens hi hem posat gaire però en gran part també perquè sabem que ens costaria trobar els referents adequats.
Suposo que no sería normal tenir el bloc Lenin o el bloc Durruti, una de les coses que sempre busquem a la PAH és no alienar ningú per diferents visions polítiques que no ens impedeixen estar molt unides en la lluita diaria.

Bé, hi ha un precedent, el nostre segón bloc es diu “bloc Lorca” (i algunes el sentim com un homenatge) però en realitat és trampa ja que és un bloc que es troba al carrer Lorca. Els altres dos blocs els coneixem com “bloc gràcia” i “bloc campoamor” els noms dels barris on són.

35 coses que qualsevol home pot fer per donar suport al feminisme

L’altre dia em va arribar un article molt interessant, porta per títol “35 practical tools for men to further feminist revolution” i es pot llegir en anglés o en castellà.

També és molt interessant la versió que respón a les preguntes més frecüents.

En copio els que em van cridar més l’atenció ja sigui perquè son punts que he de millorar, que em van agradar molt o pel que fos. No per importància.

Us en copio alguns de la versió en castellà per animar-vos a llegir-los tots:

3. Consume productos culturales producidos por mujeres.

Sea lo que sea lo que te interesa —cine francés, astrofísica, béisbol, ornitología— asegúrate de que las voces de las mujeres y los productos culturales de las mujeres tienen representación en lo que consumes. Si no lo haces, haz un esfuerzo para buscarlas.

Aquesta em sembla molt important just ara que tinc un fill i que soc conscient que hauré de procurar també que ell tingui rols femenins als que admirar. I no parlo de llegir-li Rosa Luxemburg per anar a dormir però sinó d’estar atent als productes culturals que consumeixi. Per exemple m’agrada molt com ho fa aquesta mare feminista.

Sortir a ballar

Foto de David B. per a iSabadell extreta d’aquest article

Falta menys d’un any de les municipals i en l’últim any hem viscut l’augment més gran del descrèdit dels gestors de la crisi i l’aparició de nous partits amb possibilitats de majories. Semblaria que vivim una conjuntura única i que toca parlar de la unió de les esquerres.

Que vivim en un moment únic en la història és una afirmació recurrent però falsa. Ni és tant únic ni és sobretot tant “moment”. Pel que fa a la primera part amb afirmacions de l’estil ens hi trobem cada cop que hi ha una oportunitat de que el reformisme guanyi l’accés a les institucions a través de les urnes.

Quan això passa el reformisme es posa les millors gales per buscar parella de ball. Depenent de com estigui el panorama convida uns o altres. Només mirant a les noticies recents podem veure que ICV de Sabadell fa ullets al PSC (el de Sabadell, que no és poca cosa) tot mentre creu que hem de treballar junts de la CNT a la CUP la mateixa CUP però que segons EUiA segresta l’Entesa tot això mentre a Barcelona ICV-EUiA ja no només fan ullets a guanyem sinó que li demanen la mà… mentre també demanen la mà als escindits del PSC!

La metàfora amb el ball és clara, no la forçaré més. Un no parar de propostes i contrapropostes que no es basen en que es vol fer a les institucions sinó en “la unitat” que és una manera bonica de dir “anem a sumar vots”. Una unitat terrible doncs perquè com deia la Virgina Dominguez “La unitat pot ser una il·lusió”. Un fetitxe, en podríem dir, que no ens deixa veure que hi ha darrera. Què volem fer? Una nova reforma? o trencar d’una vegada?

La història la fan els pobles

Article publicat originalment al Diari de Sabadell i al blog de la Crida per Sabadell el dia 19 de juny del 2014

Miquel Adell, membre de la CUP de Sabadell

La història, per sort, no està formada de grans personatges i grans moments excepcionals. La història, ara i sempre, la fan els pobles. A vegades, si els pobles no són conscients de la seva importància la història es fa contra ells.

Els moments excepcionals no són, doncs, casos aïllats sinó processos llargs on l’activació del poble pot fer girar la història d’una banda o una altra i ara mateix vivim, sense cap dubte, un d’aquests processos llargs però molt intensos.

D’una banda amb la crisi sistèmica els rics busquen exprimir-nos fins la mort mentre el feixisme puja arreu d’Europa dues cares de la mateixa ofensiva. Opressió i pobresa si ens rendim o l’odi del feixisme si triem malament els enemics.

Una pregunta per Owen Jones (i per totes nosaltres)

Avui bé Owen Jones a fer una xerrada al CCCB (espero veure-us-hi,  saludeu!) i en Manel Ros demanava si teníem preguntes per ell per a una entrevista que li farà avui per la directa.

Jo li estava donant tantes voltes a la meva que n’estic fent un post. Però primer la pregunta:

Creus que és possible utilitzar un orgull chav des del punt de vista de la creació de conciencia de classe?

Solidaritat internacionalista i els debats en fred

Avui a Twitter parlàvem de política internacional, com no d’Ucraïna, i de les postures tèbies que alguns intel·lectuals d’esquerres havien mantingut en algun moment del maidan.
Això m’ha portat a pensar en com encarem algunes coses sobre les discussions en geopolítica, però deixeu-me que torni a començar.

Tinc unes quantes idees molt clares sobre com ha de ser una organització revolucionaria. Dubtes suposo que no se ni quants en tinc, però pel que fa a certeses hi ha algunes coses que sóc capaç de defensar amb vehemència. Amb tanta convicció que m’he cridat més d’un cop per elles. Els que em coneixin poden donar fe de fins a quin punt aquesta afirmació no és un recurs retòric.
Aquestes discussions, però, no acostumen a fer-me perdre amistats ni la són. No solen ser ni molt menys, un problema per considerar companyes de lluita i fins i tot grans teòriques persones que crec que estan equivocades en alguns punts.

Guardeu-me aquesta idea un moment.

Una de les qualitats més belles de qualsevol revolucionaria és la solidaritat internacionalista. Per mi, l’internacionalisme emana de la convicció que un poble no pot ser lliure fins que no ho siguin tots els pobles. Que la opressió embruteix l’opressor més que l’oprimit i, si ens posem més prosaics que potser som diferents en moltes coses però que totes les mares estimen les seves filles i per tant cap mare hauria de veure les seves filles patir (es pot canviar mare/filla per altres relacions, però… ja sabeu).

Perfectim la nostra crítica al socialisme real

És molt molt interessant aquesta entrevista a @paullonch per moltíssims motius.
Perquè és un company de lluita exemplar, perquè fa molt bones aportacions teòriques i també perquè li deixen dir tot el que li deixen dir en un mitjà públic però a mi, de les moltes coses que m’han agradat de l’entrevista, la q més, potser és la menys important ara per ara però és una que em preocupa molt últimament, la qüestió de com recuperem els referents històrics de construcció del socialisme. Crec que el Pau ho fa en els millors termes possibles. En cap moment descarta cap experiència històrica sinó q s’assumeix q totes són perfectibles i se n’ha d’aprendre.

Una defensa no apologética de la monogàmia

Com que visc una mica al meu món cada any em sorprèn sant valentí. Sense que me n’adoni gaire em trobo inundat d’articles contra l’amor romàntc i, de retruc, contra la monogàmia.

Voldria doncs fer una defensa de la monogàmia. Ja començo dient que una defensa i no una apologia. Evidentment no pretenc convèncer a ningú, però com que no he acabat d’entendre mai perquè la monogàmia, per si sola, és dolenta ho plantejo al revés i explico perquè crec que la meva monogàmia és bona.

Comparteixo moltíssimes coses amb la meva parella, entre les més importants objectius per a les nostres vides comuns, un fill i militància.