Monges i dobles vares de medir

Que una monja pugui omplir auditoris com l’esquerra anticapitalista no ha fet en anys és mostra de la nostra derrota al donar forma a un subjecte polític fent servir els referents de classe.
Llegint aquesta crónica de @jordimartifont_ veig que és molt millor que res, millor del que pensaba que podria ser però també igual o més personalista del que esperaba. El procés constituent supera el problema de la desarticulació del discurs de classe articulant un discurs personalista. El mateix (com a mínim en aquest aspecte) que va funcionar a Venezuela.
Evidentment que vull que funcioni i la situació exigeix reformular-se i agafar-se a qualsevol eina per generar contrapoders. Això no treu que em faci una mica de rabia que moltes de les que ara segueixen a Teresa Forcades amb vehemència siguin les mateixes que criticaven Chavez des de la superioritat moral d’occident.

Cal entendre perquè es donen aquests fenómens i per entendrel’s cal acceptar, com a mínim, que ens han destrossat com a classe i ens han deixat sense referents. El capitalisme i la seva hegemonia, la caiguda de la URSS, la fallida de la socialdemocràcia… tot ens fa dificil construir alternatives basades en la reflexió i l’aprenentatge del passat. Buscar l’efectisme, cortocircuitar uns quants debats per fer-ne via i moltes altres dreceres del procés constituent són consequencies d’intentar establir un discurs pensat per a guanyar, d’un cop, en una lluita que parteix d’una situació perdedora. Com sempre l’estrategia genera dubtes però totes estarem millor com millor li vagi al procés constituent… i de moment sembla que va molt bé, alegrem-nos-en.

PD doble vara de medir com a traducció de “doble rasero” és molt poc satisfactori