Sortir a ballar

Els carrers, no els ajuntaments

Foto de David B. per a iSabadell extreta d’aquest article

Falta menys d’un any de les municipals i en l’últim any hem viscut l’augment més gran del descrèdit dels gestors de la crisi i l’aparició de nous partits amb possibilitats de majories. Semblaria que vivim una conjuntura única i que toca parlar de la unió de les esquerres.

Que vivim en un moment únic en la història és una afirmació recurrent però falsa. Ni és tant únic ni és sobretot tant “moment”. Pel que fa a la primera part amb afirmacions de l’estil ens hi trobem cada cop que hi ha una oportunitat de que el reformisme guanyi l’accés a les institucions a través de les urnes.

Quan això passa el reformisme es posa les millors gales per buscar parella de ball. Depenent de com estigui el panorama convida uns o altres. Només mirant a les noticies recents podem veure que ICV de Sabadell fa ullets al PSC (el de Sabadell, que no és poca cosa) tot mentre creu que hem de treballar junts de la CNT a la CUP la mateixa CUP però que segons EUiA segresta l’Entesa tot això mentre a Barcelona ICV-EUiA ja no només fan ullets a guanyem sinó que li demanen la mà… mentre també demanen la mà als escindits del PSC!

La metàfora amb el ball és clara, no la forçaré més. Un no parar de propostes i contrapropostes que no es basen en que es vol fer a les institucions sinó en “la unitat” que és una manera bonica de dir “anem a sumar vots”. Una unitat terrible doncs perquè com deia la Virgina Dominguez “La unitat pot ser una il·lusió”. Un fetitxe, en podríem dir, que no ens deixa veure que hi ha darrera. Què volem fer? Una nova reforma? o trencar d’una vegada?

Reforma i ruptura són conceptes claus per entendre que passa[1]. No perquè marquin identitats inamovibles sinó perquè marquen maneres de fer oposades basades en una interpretació del món en que vivim oposada.

La diferència de base consisteix en si es creu o no que el capitalisme és capaç de permetre’ns, a totes, viure amb dignitat. De donar respostes diferents a aquesta pregunta bàsica se’n desprenen maneres de fer diferents i objectius diferents un cop s’entra a les institucions.

Com que el capitalisme no accepta reforma possible[2] (ara ens en comencem a adonar al sud d’Europa però fa molts anys que ho hauríem vist de mirar Haití o Detroit per exemple) les opcions que ens són útils dins unes institucions (institucions creades per i per al capital) són limitades.

Precisament perquè fa temps que anem als ajuntaments sabem que qui hi mana és el deute, des que la CUP va entrar al parlament hem vist sorpreses que el que havia de ser un cavall de Troia amb prou feines és un poni dins d’una estructura cada cop més buidada de poder. Buidada no cap al carrer sinó cap a estructures no democràtiques. De ben segur que al govern del’estat passa el mateix i no parlem ja d’Europa.

Si mirem només les institucions costa veure victòries i l’escena és desoladora. No deixem d’anar-hi però perquè necessitem cada espai de resistència que puguem conquerir però hi hem d’anar sabent que, com diu el Monge, és terreny enemic itenim les de perdre.

Hi hem d’anar amb la predisposició de que cada derrota ens convenci més que necessitem les nostres pròpies institucions. Noves i al servei de les classes populars.

Hi hem d’anar sabent que cada victòria que aconseguim l’aconseguim perquè estem construint espais on qui mana no és el capital sinó el poble.

Sembla que tots els dubtes sobre la unió de les esquerres passen doncs per si es pot construir alguna cosa amb ICV o no, per mi el que és important valorar doncs és si ICV, com a estructura,[3] està disposada a afrontar la lluita municipalista amb aquests objectius. Tenint present les derrotes i els seus perquès.

Pel tipus d’autocrítica que està fent ICV sembla que no. En els millors dels casos ICV reconeix que “no va poder fer més” perquè “la situació era la que era”. No. És imprescindible entendre que si no s’ha pogut fer més és perquè el poder per canviar les coses es troba al carrer. A l’ajuntament hi anem només per ajudar a la lluita del carrer.

No em sorprèn però que ICV no tiri per aquest camí. Jo també crec que es sumen més vots dient que un capitalisme amable és possible que no pas dient que els ajuntaments són pràcticament buits de poder i que més que votar el què cal és entrar en un estat de mobilització permanent.

És un discurs difícil però crec que és l’únic que podem fer. Crec a més que cada cop més gent ho veu així. Crec que ho hem d’explicar de manera incansable. No podem no fer-ho per intentar bastir una majoria social amplia i després trobar-nos, a les institucions, sense poder i sense la possibilitat d’explicar els perquès. No podem, per guanyar vots avui, posar-nos en una situació en que per demà només trobarem la frustració.

La nostra lluita tossuda per explicar això farà que algun dia hi hagi una majoria social anticapitalista i farà que, en el procés, puguem anar creant les eines per posar-la a derrocar el sistema quan tinguem aquesta majoria. No hi arribarem doncs amb la unió de les esquerres sinó amb la unió de l’anticapitalisme. Nou i vell, d’uns i d’altres, de tothom que identifiqui que aquest sistema econòmic viu de l’explotació. Aquest front pot i ha de ser ample. Ample ara però sobretot creixent. Amb voluntat de majories. D’arribar-hi a través de la formació i la lluita al carrer. Sense dreceres.

Sortim a ballar doncs, amb tothom que vulgui ballar amb nosaltres sempre que no tinguin por de canviar, ja no de tonada, sinó de joc completament. Durant molts anys ens han dit que podem triar aquest ball o aquest altre, va sent hora de dir que no, agafar els instruments i veure tot el que podem construir juntes si decidim treure’ls a la plaça i ser a l’hora músics, ballarines i lutiers.

 


[1] Imprescindible llegir “reforma o revolució” de Rosa Luxemburg. Aquí en castellà: https://www.marxists.org/espanol/luxem/01Reformaorevolucion_0.pdf

[2] De nou, em torno a referir a Rosa Luxemburg. O, pel cas, al Capital de Marx. El primer ho argumenta de manera empírica el segon amb motius econòmics de fons. Jo tinc pendent fer-ne una explicació que no faci mandra llegir.

[3] dic com a estructura perquè amb les seves bases no hi ha cap problema en treballar-hi però no es d’això del que parla ICV quan parla de confluir.

Anuncis

2 Responses to Sortir a ballar

  1. Retroenllaç: Solidaritat internacionalista i els debats en fred | insonorizate

  2. jordi says:

    No es el capitalisme , ni dretes , esquerres , cups o timbals . Es l’ésser humà com tu i com jo , es el nivell de consciència i responsabilització , es si hi ha comunitat o no , es si els valors de solidaritat el compartir i son actualitzats .
    Qui tindrà cura del poble .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: