Solidaritat internacionalista i els debats en fred

No-pasaran

Avui a Twitter parlàvem de política internacional, com no d’Ucraïna, i de les postures tèbies que alguns intel·lectuals d’esquerres havien mantingut en algun moment del maidan.
Això m’ha portat a pensar en com encarem algunes coses sobre les discussions en geopolítica, però deixeu-me que torni a començar.

Tinc unes quantes idees molt clares sobre com ha de ser una organització revolucionaria. Dubtes suposo que no se ni quants en tinc, però pel que fa a certeses hi ha algunes coses que sóc capaç de defensar amb vehemència. Amb tanta convicció que m’he cridat més d’un cop per elles. Els que em coneixin poden donar fe de fins a quin punt aquesta afirmació no és un recurs retòric.
Aquestes discussions, però, no acostumen a fer-me perdre amistats ni la són. No solen ser ni molt menys, un problema per considerar companyes de lluita i fins i tot grans teòriques persones que crec que estan equivocades en alguns punts.

Guardeu-me aquesta idea un moment.

Una de les qualitats més belles de qualsevol revolucionaria és la solidaritat internacionalista. Per mi, l’internacionalisme emana de la convicció que un poble no pot ser lliure fins que no ho siguin tots els pobles. Que la opressió embruteix l’opressor més que l’oprimit i, si ens posem més prosaics que potser som diferents en moltes coses però que totes les mares estimen les seves filles i per tant cap mare hauria de veure les seves filles patir (es pot canviar mare/filla per altres relacions, però… ja sabeu). Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Perfectim la nostra crítica al socialisme real

BidOc9XCUAA3Dsk

És molt molt interessant aquesta entrevista a @paullonch per moltíssims motius.
Perquè és un company de lluita exemplar, perquè fa molt bones aportacions teòriques i també perquè li deixen dir tot el que li deixen dir en un mitjà públic però a mi, de les moltes coses que m’han agradat de l’entrevista, la q més, potser és la menys important ara per ara però és una que em preocupa molt últimament, la qüestió de com recuperem els referents històrics de construcció del socialisme. Crec que el Pau ho fa en els millors termes possibles. En cap moment descarta cap experiència històrica sinó q s’assumeix q totes són perfectibles i se n’ha d’aprendre. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Una defensa no apologética de la monogàmia

1389631668540

Com que visc una mica al meu món cada any em sorprèn sant valentí. Sense que me n’adoni gaire em trobo inundat d’articles contra l’amor romàntc i, de retruc, contra la monogàmia.

Voldria doncs fer una defensa de la monogàmia. Ja començo dient que una defensa i no una apologia. Evidentment no pretenc convèncer a ningú, però com que no he acabat d’entendre mai perquè la monogàmia, per si sola, és dolenta ho plantejo al revés i explico perquè crec que la meva monogàmia és bona.

Comparteixo moltíssimes coses amb la meva parella, entre les més importants objectius per a les nostres vides comuns, un fill i militància. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Jo ja corria davant els grisos

21534-944-550

Esto de Gamonal esta muy bien pero hay que ir con cuidado porque aquí, en Cataluña, hay infiltrados que son los que tiran las piedras 

– veïna d’aquí

Us heu fixat com la frase “nosaltres vam córrer davant dels grisos per aconseguir la democràcia i ara sembla que tornem a temps de Franco” deixa en evidència una contradicció molt grossa en tant poques paraules?

No, dispensi, els temps de Franco, per algunes no van marxar mai.
I no, no és que els mossos ara siguin com els grisos, es q sempre ho han estat, només que abans de que tothom portés una càmera a sobre ningú es creia les nostres denúncies de tortura.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Hem de lluitar com si ens hi anés la vida

Una reflexió abans d’anar a dormir:
L’origen de la meva militància, els motius pels que crec que faig el que faig és per un seguit de conviccions morals. Una idea molt clara d’algunes coses que ha de tenir una societat millor i que la nostra no té i en general, podríem dir, tot un seguit de motius relativament abstractes.
Crec però que tots aquests motius,  algun dia podrien no ser suficients.
Podria trobar-me, fàcilment, amb q seguir la lluita impliqui, per exemple perdre la llibertat, o jugar-m’hi el físic.
No intento ser alarmista ni fer-me el superhome, molta gent s’hi juga molt més que jo i segur que amb més valor, el cas, és precisament aquest. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Una defensa de la intransigència

Sembla que tothom que té dos dits de front veu que davant de la crisi actual s’ha de fer alguna cosa i això fa que, en aquestes dies, ens toqui debatre sobre quina cosa fer i no pas sobre si cal o no fer res. Ja d’entrada és una millora notable respecte els debats pre-crisi perquè ens situa una mica més a prop de l’acció i en el fons si debatim és perquè estem discutint per on entrar-li al món real i no pas simplement perquè ens agradi el debat.

Sovint però aquesta discussió s’estableix en unes linines estranyes i difícils de concretar però molt fàcils d’intuir. Sembla que s’ordenin les propostes en un eix de més a menys adhesió a un dogma. A un dogma gairebé sempre molt poc definit o fins i tot per grau de dogmatisme, en general, així com un absolut. Ens trobem si no podem identificar la idea que s’ataca i el perquè s’ataca en un debat estèril.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Com reconèixer un pobre

Ahir 30 minuts va fer un reportatge sobre l’obra social de la PAH, el podeu veure aquí.

El documental va ser interessant si bé un poc simple i poc profund. Suposo que trenta minuts no donen per més.

Tot i així hi va haver un detall que em va cridar l’atenció: Una de les persones que han ocupat, la Mar, ens ensenyava la seva casa. Una casa neta, molt acollidora, una casa com tantes hi ha amb la única diferencia de que la persona hi havia entrat de manera il·legal i que tenia en comú amb moltíssimes altres llars un gos preciós i una tele plana d’entre 20 i 30 polzades.

Només veure-ho, la meva parella i jo que estàvem atentes al Twitter vam comentar-ne ella que aquella tele donaria munició al botigueram caspós aprenent de tertúlia i jo que teníem més a guanyar per la gent que podríem convèncer amb la preciosa casa de la Mar per normalitzar i descriminalizar l’ocupació que les que perdríem amb la tele plana.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »